lados

me voy a otro lado:

xarop de ment

o

xarop dement

o

xaropdement

no puc aguantar massa temps en el mateix lloc o cantó de la realitat
tinc que moure'm
moure
remanar més
recercar
però de moment
remoc paissatge i alguna essència...
fins ara

destins

...disposem dels destins més amargs que s'ignoren clàssicament des de la confecció primaria de les antigues finestres i que es van ajuntar per crear la més intensa llum... els vents només s'instal·len als llocs on al girar s'esdevindran vida, tard o dora... i no cal trencar mai els aparells que detecten l'amor o l'interès per obrir les portes del present escairat...
en quin moment tot es va separar? o encara tot està suficientment pròxim per continuar creient en l'eterna cançó dels soldats que tornen de la guerra del color i del pigment més ensorrat a la tela i al desig...
infinitament brolla la sang que és alhora pintura?
ahir quedava escarxofat davant la cua pel tàpies i fotem el camp, i després llarg camí amb les rastes al costat i mig contents/enfadats pels carrers de pixats i rauxa esdevinguda morfina per la vista i el sentit opac, al rondinar en silenci dins el macba que florejava escopinades variades, com quasi sempre...

Taques

Les taques en el cel son formades per les llavors que els dèus de l'ànima universal pinten i en algun cas potser amb la imaginació constant del que sommia, i de quan en quan s'esquerden i d'elles, ajuntandes, surt un sol.
Es millor pensar que des de una pols d'ànima també surten taques de colors que remenen varis cels i varis sentiments dels amors ocults?
En quin moment les arrels es separen de les imitacions o de les incongruències del saber?
Hi ha taques (aquestes) que no taquen, es troben en les cruïlles dels cels oberts...

mocs

en quin moment les almoines arriben tard... ara que només sóc un mort que camina per carrers nus... ara que ja només dibuixo amb els dits i en les superficies on sols hi ha gebre... caldria fer foc arreu o si més no a totes les intensitats de l'ànima...

em desperto cada dia amb mocs i començo el somni de nou
com vampir insomne
i

sol

fines

a pesar de, como siempre, estar leyendo casi media docena de libros en procesos más o menos simultàneos, para torturar o seguir esgrimiendo una mente sin jarabe para su tos, al final durante estas dos últimas semanas, he perdurado en la lectura más constante de un libro fabuloso: destaco sobremanera a david monteagudo y su inesperado: Fin (Acantalido, 2009), una verdadera obra de arte, perfectamente escrito y manteniendo una línea de interés constante, con originales diálogos y situaciones, y de un gran sabor a novedad, aunque existan puntos de partida o engarce (como no: en nuestra cultura tan imantada de y en todo...) su originalidad y suspense llegan hasta el final, que puede decepcionarme pues aún me faltan una veintena de pàginas, pero prefiero ya hoy declararlo grande y ponerlo en mi estantería de honor imaginaria, seguramente al lado de algún título pedroliano (de de pedrolo, por si acaso)... además es muy posible -aún no lo he averiguado- que además de compartir edad y algo de situación laboral y creatividad semicamuflada, es posible que hubiéramos compartido población y zona de trabajo hace corto tiempo...
sea como sea ha superado en interés o constancia al del maestro auster y su buen invisible... y tengo dos más en la mano y mente, pero otro dia, porqué uno de ellos es no sólo intenso y clave, sino que seguramente es "el libro" que esperaba y que lo dice-muestra "todo"... no sé si...